Des de fa uns dies que l’ambient laboral i la situació em té frustrat i angoixat. Necessitava un bàlsam, un punt de desconnexió i vaig pensar en els Quatre últims lieders de Richard Strauss.

Aquestes quatre peces són tota una medicina, un antídot per a les tensions, un aturada, un rabeig de pau.

Vaig estar sentint les meves versions de sempre (Janowitz-Karajan, Schwartzkopf-Szell, Studer-Sinopoli), i després vaig buscar en el disc dur a veure que si tenia alguna pendent, i sí que tenia.

Primer vaig disfrutar amb la bellesa freda de la Fleming amb una direcció impecable de Thielemann, després amb la calidesa de la Stemme i l’ardor contingut de Pappano, i, per últim, o sorpresa, amb una lectura amb la Caballé i la Chicago Symphony Orchestra de l’any 1966, amb la soprano en plenitud de facultats. Com tots sabeu, la Caballé em torna boig – fins i tot surt a la dedicatòria de la meva tesina (entre d’altres) – així que aquí la teniu.

A l’any 1966 la Caballé estava en l’inici de la seva gloriosa carrera, i vocalment es trobava en estat de gràcia. La veu té un color d’una bellesa impactant, la línia, el control de la respiració, els reguladors, tot és una suma perfecta per interpretar aquestes cançons.

Hi haurà algú que trobi la seva veu massa voluptuosa per aquestes peces, que prefereix veus més cristal·lines, més angelicals, però la manera de cantar de la catalana, amb un control total de la respiració, li permet fer uns sons tant instrumentals que el resultat és molt engrescador, més compacte, com si en lloc d’un solista hi hagués un instrument més. I caram, quin instrument!

Sentim la primera cançó: “Frühling” (Primavera) on en el curs del primer vers sembla que la música lluita per separar-se de la foscor hivernal per regalar-nos una música radiant i càlida.

Els Quatre últims lieders són la conclusió de la vida artística de Richard Strauss. Composades al 1948, amb 84 anys, l’autor va morir l’any següent sense haver-les vist estrenar. De fet, no les va escriure pensant en un cicle unitari, però els quatre poemes tracten sobre la mort propera i la seran acceptació del destí.

La primera que va composar va ser “Im Abendrot” (A la ciguda del sol), amb el poema de Joseph von Eichendorff, originalment concebuda com una peça aïllada i dedicada a la seva esposa Pauline (soprano que va estrenar moltes de les seves cançons).

Poc després de finalitzar la composició d’aquest lieder, durant l’estiu d’aquell any, inspirat pels poemes del seu amic hermann Hesse, va composar les tres cançons que falten. La primera “Frühling” (Primavera), després “Beim Schlafengehen” (al anar a dormir) i per últim “September”.

Strauss va morir pocs mesos després, sense imaginar-se que “Im Abendrot” acabaria integrant un cicle amb les de Hesse. Va ser Ernst Roth, el seu editor a Londres, qui va considerar que la melodia del primer lieder seria un complement adequat als poemes de Hesse.

Escoltem ara la segona: “September” amb una textura orquestral cargada d’expressivitat i amb l’apacible i noble so de la trompa com coprotagonista.

La primera interpretació del cicle va tenir lloc el 22 de maig de1950 a Londres, amb la Kirsten Flagstad com solista, conjuntament amb la Philharmonia Orchestrai sota la direcció, ni més ni menys, de Wilhelm Furtwängler.

Ara “Beim Schlafengehen” on hi ha un fabulós solo de violí que imiten la veu, i amb un encadenat de melismes de la veu suggerents i embriagadors.

Aquesta versió que estem sentim amb la Montserrat Caballé prové d’un concert amb la Chicago Symphony Orchestradel 28 d’abril de 1966, sota la direcció de Irwin Hoffman. El so és acceptable, amb una bona presència de la veu i una orquestra de molta qualitat. La direcció és plàcida i es deixa emportar per la personalitat vocal de la soprano, que està en un estat vocal sublim.

Per acabar el meravellós “Im Abendrot”. El poema de von Eichendorff descriu a una parella passejant de la ma que es pregunten sobre la assossegada pau de la que estan gaudint dient “¿serà això la mort?”. En aquest moment Strauss fa sonar en la trompa el tema més noble del seu anterior poema simfònic “Mort i transfiguració”. Extasiant!

<...