Podcast
Música al dia
Hosted by Unknown Author · EN
"Ce qu’on ne peut dire et ce qu’on ne peut taire, la musique l’exprime" V.Hugo
8episodes
Episodes
Newest firstAll episodes
Villazón està millorant
Jun 13, 2012Tap to summarizeFeia molt que no parlaven del tenor mexicà (la última vegada en referència al recital del Liceu, per a mi no del tot satisfactori), i fa uns dies vaig trobar per la xarxa el concert que va fer a Praga el 13 d’abril de la seva gira titulada “Tresors del belcanto”. La curiositat em va picar el vaig descarregar i el vaig sentir, resultat: M’ha agradat molt. Sentint-lo un se n’adona que, si bé no ha recuperat l’esplendor vocal pretèrit (sobretot en el pas i l’agut), sí ha recuperat la confiança, i amb ella ha tornat a fruir cantant i a aquella manera de cantar tant apassionant i magnètica que enganxa al públic. El recital està format per cançons de Rossini, Bellini, Donizetti i Verdi, orquestrades convenientment. Moltes d’elles són força conegudes, com el “Vaga luna che inargenti” (amb melodia de la Norma), els “Esule” de Rossini i Verdi o “La danza” del geni de Pesaro, la resta no tant, però totes vehicles perfectes per a un artista amb la musicalitat del mexicà. Les pàgines més estàtiques són un bon vehicle per l’art del tenor que, si bé té una veu de color fosc i una textura una mica granulada, domina la línia amb grans arcs de fiato i amb una capacitat per a modular amb reguladors que embelleixen molt el resultat, com podeu comprovar en el “Vaga luna che inargenti”. https://rodiazsa.wordpress.com/wp-content/uploads/2012/06/1-prague-130412-vaga-luna-che-inargenti-bellini.mp3 L’afavoreix molt, també , el fet de ser pàgines poc exigents en la zona aguda, ja que el timbre és molt bell (carnós i calorós) en el centre, però a mesura que va pujant es va tensant i obrint. Cal dir que evita qualsevol excés per la part alta (ni tansevol en els finals). És curiós que si bé al començament de la seva carrera es deia que la seva veu recordava molt a la de Domingo, a mi cada vegada em recorda més a la del Carreras, amb aquella calidesa tant característica al centre. Sentint-lo ara en “L’esule” de Rossini, on trobem un fraseig de qualitat i apassionat, molt comunicatiu (alla Di Stefano-Carreras), però on es comprova aquesta tendència al so una mica més obert a mesura que va escalant (també alla Di Stefano-Carreras). Aquest defecte és menyspreable davant l’entrega total i poder magnètic que destil·la el seu cant. https://rodiazsa.wordpress.com/wp-content/uploads/2012/06/4-prague-130412-lesule-rossini.mp3 Crec que en Rolando, com a persona intel·ligent, està ajustant la seva carrera a les seves possibilitats reals actuals, cosa que va en benefici de tots ja que ens permet recuperar a un dels artistes més edificants dels últims anys. Sentint-lo ara en “L’esule” verdià, una ària i cabaletta precioses del millor compositor d’òpera de tots els temps (Rodrigo dixit). https://rodiazsa.wordpress.com/wp-content/uploads/2012/06/8-prague-130412-lesule-verdi.mp3 Enhorabona Rolando. (NOTA: la gravació és in-house amb un so una mica llunyà però acceptable, excepte en un parell de cançons on sembla que s’hagin ficat el micro al cul) Rolando Villazon – Treasures of Bel Canto tour – (descàrrega) 1. Vaga luna che inargenti – Bellini 2. Torna vezzosa Fillide – Bellini 3. Il sospiro – Donizetti 4. L’esule – Rossini 5. L’amor funesto – Donizetti 6. Nell’orror di notte oscura – Verdi 7. Non t’accostar all’urna – Verdi 8. L’esule – Verdi 9. Malinconia – Bellini 10. Insolitaria stanza – Verdi 11. La danza – Rossini Nuevo Mundo Chamber Orchestra Guerassim Voronkov Smetana Hall, Praga 13-04-2012
Transcribe →Un Vivaldi fals: Il pastor fido, Op.13
Jun 12, 2012Tap to summarizeAquesta música pera flauta i baix continu era descrita fa uns 30 anys de la manera següent (cito l’assaig recollit dins del llibret d’una gravació): “Vivaldi supo encontrar el tono de los ” aires graciosos y ligeros ” tan populares en aquella época …. Pero es sobre todo en la Sonata nº 6 en la que Vivaldi se muestra como un auténtico maestro italiano. Su lirismo, su imaginación melódica (los temas de todos los movimientos comienzan con las mísmas cuatro notas) y un excelente trabajo contrapuntístico (fuga da capella) constituyen las características fundamentales de esta obra…” Sentim l’última de les sis sonates que formen l’obra. https://rodiazsa.wordpress.com/wp-content/uploads/2012/06/06-sonata-n-6-in-sol-minore-vivace-fuga-a-cappella-alla-breve-largo-allegro-ma-non-presto.mp3 El cert és que aquestes sonates són un recull de peces per flauta i baix continu, amb una música elegant i fàcil, un bon fons per a una tarda de lectura o de relaxació, però s’allunya bastant de l’estil al que un associa les obres del Pretre Rosso. I és que no les va composar Vivaldi. A començament dels anys 90 del segle passat, el musicòleg Philippe Lescaut va poder demostrar que les obres originalment van ser composades pel francès Nicolas Chédeville (1705-1782) al 1737 com a sonates per musette (gaita), flauta, oboè o violí i baix continu. El compositor va arribar a un pacte secret amb l’espavilat editor Jean-Noël Merchand per a que la versió reduïda per a flauta i continu es publiqués com una composició d’Antonio Vivaldi, assegurant-se així una major venta. Chédeville va pagar l’operació i se’n va dur una bona part dels beneficis, tal i com va quedar testimoniat en un acta notarial feta per Marchand al 1749 (Vivaldi havia mort al 1741). Se sap que el “pillo” Chédeville” era un fan de Vivaldi, que fins i tot va fer una versió de les Quatre Estacions per a una munió d’instruments (flautes de bec, zanfonia, gaita,….) amb el títol de “Les Saisons Amusantes” resultant una mena d’adaptació campestre. Crec que hi ha una gravació. Nicolas Chédeville (Antonio Vivaldi)-Il pastor fido, Op 13 (CD) 1.- Sonata in C major, Op. 13, No. 1, RV 54 I. Moderato. II. Tempo di Gavotta: Allegro. III. Aria: Affetuoso. IV. Allegro. V. Giga: Allegro 2.- Sonata in C major, Op. 13, No. 2, RV 56 I. Preludio: Adagio. II. Allegro assai. III. Sarabande: Adagio. IV. Allegro 3.- Sonata in G major, Op. 13, No. 3, RV 57 I. Preludio: Andante. II. Allegro ma non presto. III. Sarabanda. IV. Corrente. V. Giga: Allegro 4.- Sonata in A major, Op. 13, No. 4, RV 59 I. Preludio: Largo. II. Allegro ma non presto. III. Pastorale. IV. Allegro 5.- Sonata in C major, Op. 13, No. 5, RV 55 I. Un poco vivace. II. Allegro ma non presto. III. Un poco vivace. IV. Giga: Allegro. V. Adagio. VI. Minuetto I – II 6.- Sonata in G minor, Op. 13, No. 6, RV 58 I. Vivace. II. Fuga a Capella. III. Largo. IV. Allegro ma non presto Roberto Fabbriciani, flauta Carlo Denti, viola da gamba Robert Kohnen, clavicèmbal
Transcribe →Un Radames d’infart
Jun 11, 2012Tap to summarizeEl Radamés és un paper per a un tenor lírico-spinto que des del primer moment amb el “Celeste Aida”, la seva famosa ària de sortida, és molt exigent i esgotador (amb una quantitat indecent d’ascensions al si bemoll i si natural) des de l’inici fins al magnífic duo final “O terra addio”. El Franco Corelli ha estat un dels grans intèrprets d’aquest paper tant emblemàtic per a tenor. El superdotat cantant italià, amb una veu d’extensió, fiato i flexibilitat privilegiades presentava uns mitjans perfectes per a oferir un guerrer egipci excepcional, però cantar Verdi no és fàcil. En la seva biografia autoritzada, escrita per la Maria Boagno, s’explica que aquest paper va ser el primer de Verdi que al tenor d’Ancona van oferir-li per representar. El tenor, que va debutar professionalment al 1951, va arribar a la lírica recoltzat per la qualitat de la seva veu privilegiada de tenore di forza, però mancat de la tècnica necessària per cantar. Els primers papers assumits amb èxit van ser de pàgines veristes o molt dramàtiques (per ex. Don Jose) on una veu important usada amb vehemència pot tapar les carències en el cant, ara, quan va cantar el primer Radames a Ravenna al 1953 es va quedar sense veu. El tenor es va adonar llavors, que per fer un personatge de Verdi, a part de veu, s’ha de saber cantar. Va preparar el paper i al 1955 va tornar a cantar-ho a Verona i des de llavors es va convertir en un dels seus rols emblemàtics amb 97 funcions en total fins al 1973. El Radamés de Corelli té totes les virtuts i els defectes del seu cant. Fins a l’inici dels anys 60 Corelli es caracteritza pel cant vehement, on imposa la seva poderosa i varonil veu, els seu fiato infinit, la facilitat per l’agut i el magnetisme com artista. Per contra, el seu cant és de vegades aleatori, amb manierismes (principalment l’abús del portamento), una dicció de vegades borrosa i una emissió de vegades caprina. Però durant els primers anys 60, i gràcies a l’assessorament del Giacomo Lauri-Volpi, Corelli aprèn a modular la veu, a filar-la, a fer uns reguladors increïbles per a una veu del seu gruix i volum, i, a més, perd aquell quick-vibrato dels primers anys. És llavors quan el cantant passa de ser una figura a ser una superstar de la lírica. Toti això, els manierismes no van desaparèixer (potser encara es van reforçar, davant de les noves habilitats de control dels reguladors). Al 1966 Corelli va fer 6 funcions del Radames al Met, amb les Aides de la Tucci, l’Arroyo i la Price. Hi ha gravacions in house de les funcions amb les sopranos afroamericanes i comercialment es troba una retransmissió radiofònica d’una funció amb la Gabriela Tucci. En les tres el tenor està impressionant, però potser la més completa sigui la que fa amb la gran Martina Arroyo (la meva Aida de referència), que és la funció de la que us posaré els fragments i de la que us deixaré el links per a que la descarregueu. Quan un sent el “Celeste Aida” de Corelli no pot entendre que tots els tenors tinguin pànic a la pàgina. I és que en fred és un ós molt dur de rossegar, però Corelli fa el que vol, modulant, retardant, atacant els aguts a plena potència i amb un diminuendo en l’agut final (com Verdi va escriure) que et fa pujar un calfred per l’esquena. Sentiu-la. https://rodiazsa.wordpress.com/wp-content/uploads/2012/06/03-track-03.mp3 En tota la resta de l’obra el rendiment és igual de satisfactori, destacant els grans efectes de fiato en frases con “Sacerdote, io resto a te”, del final del tercer acte. O un desplegament portentós de medis en els dos duos (amb Aida i Amneris al tercer i quart acte) i d’aguts a tot arreu. L’última escena de l’òpera, amb els dos protagonistes sepultats vius sota l’altar és una altra meravella. L’Arroyo i Corelli estan pletòrics i ens regalen un duo ple de detalls vocals (atenció al regulador del tenor en “volano al raggio” sobre el si bemoll agut, extasiant) i amb un cant que sembla que aturi el temps. Aquí us deixo el duo. https://rodiazsa.wordpress.com/wp-content/uploads/2012/06/15-track-15.mp3 La funció es completa amb l’efectiva Amneris de la Irene Dalis, el luxós Amonasro d’un jove Sherrill Milnes i el sòlid Ramfis de John Macurdy. La direcció corre a càrrec de Zubin Mehta, que dona llibertat al divo per a abusar de les dinàmiques, però que fa una lectura enèrgica de la partitura. El so de la presa in house no és dolent en les àries i duos, una mica llunyà (s’arregla pujant el volum), però es satura bastant en els concertants (abundants en els dos primers actes). Giuseppe Verdi-Aida (CD01, CD02) Martina Arroyo (Aida) Franco Corelli (Radames) Irene Dalis (Amneris) Sherrill Milnes (Amonasro) John Macurdy (Ramfis) Raymond Michalsky (Il Re) Robert Nagy (Un messaggero) Mary Ellen Pracht (Una sacerdotessa) Metopolitan Opera Orchestra and Chorus Zubin Mehta 22-1-1966
Transcribe →Quatre cançons per somiar
Jun 8, 2012Tap to summarizeDes de fa uns dies que l’ambient laboral i la situació em té frustrat i angoixat. Necessitava un bàlsam, un punt de desconnexió i vaig pensar en els Quatre últims lieders de Richard Strauss. Aquestes quatre peces són tota una medicina, un antídot per a les tensions, un aturada, un rabeig de pau. Vaig estar sentint les meves versions de sempre (Janowitz-Karajan, Schwartzkopf-Szell, Studer-Sinopoli), i després vaig buscar en el disc dur a veure que si tenia alguna pendent, i sí que tenia. Primer vaig disfrutar amb la bellesa freda de la Fleming amb una direcció impecable de Thielemann, després amb la calidesa de la Stemme i l’ardor contingut de Pappano, i, per últim, o sorpresa, amb una lectura amb la Caballé i la Chicago Symphony Orchestra de l’any 1966, amb la soprano en plenitud de facultats. Com tots sabeu, la Caballé em torna boig – fins i tot surt a la dedicatòria de la meva tesina (entre d’altres) – així que aquí la teniu. A l’any 1966 la Caballé estava en l’inici de la seva gloriosa carrera, i vocalment es trobava en estat de gràcia. La veu té un color d’una bellesa impactant, la línia, el control de la respiració, els reguladors, tot és una suma perfecta per interpretar aquestes cançons. Hi haurà algú que trobi la seva veu massa voluptuosa per aquestes peces, que prefereix veus més cristal·lines, més angelicals, però la manera de cantar de la catalana, amb un control total de la respiració, li permet fer uns sons tant instrumentals que el resultat és molt engrescador, més compacte, com si en lloc d’un solista hi hagués un instrument més. I caram, quin instrument! Sentim la primera cançó: “Frühling” (Primavera) on en el curs del primer vers sembla que la música lluita per separar-se de la foscor hivernal per regalar-nos una música radiant i càlida. https://rodiazsa.wordpress.com/wp-content/uploads/2012/03/01_1-strauss-4lastsongs-caballe-hoffman-cso-apr28-1966-1.mp3 Els Quatre últims lieders són la conclusió de la vida artística de Richard Strauss. Composades al 1948, amb 84 anys, l’autor va morir l’any següent sense haver-les vist estrenar. De fet, no les va escriure pensant en un cicle unitari, però els quatre poemes tracten sobre la mort propera i la seran acceptació del destí. La primera que va composar va ser “Im Abendrot” (A la ciguda del sol), amb el poema de Joseph von Eichendorff, originalment concebuda com una peça aïllada i dedicada a la seva esposa Pauline (soprano que va estrenar moltes de les seves cançons). Poc després de finalitzar la composició d’aquest lieder, durant l’estiu d’aquell any, inspirat pels poemes del seu amic hermann Hesse, va composar les tres cançons que falten. La primera “Frühling” (Primavera), després “Beim Schlafengehen” (al anar a dormir) i per últim “September”. Strauss va morir pocs mesos després, sense imaginar-se que “Im Abendrot” acabaria integrant un cicle amb les de Hesse. Va ser Ernst Roth, el seu editor a Londres, qui va considerar que la melodia del primer lieder seria un complement adequat als poemes de Hesse. Escoltem ara la segona: “September” amb una textura orquestral cargada d’expressivitat i amb l’apacible i noble so de la trompa com coprotagonista. https://rodiazsa.wordpress.com/wp-content/uploads/2012/03/01_2-strauss-4lastsongs-caballe-hoffman-cso-apr28-1966-2.mp3 La primera interpretació del cicle va tenir lloc el 22 de maig de1950 a Londres, amb la Kirsten Flagstad com solista, conjuntament amb la Philharmonia Orchestrai sota la direcció, ni més ni menys, de Wilhelm Furtwängler. Ara “Beim Schlafengehen” on hi ha un fabulós solo de violí que imiten la veu, i amb un encadenat de melismes de la veu suggerents i embriagadors. https://rodiazsa.wordpress.com/wp-content/uploads/2012/03/01_3-strauss-4lastsongs-caballe-hoffman-cso-apr28-1966-3.mp3 Aquesta versió que estem sentim amb la Montserrat Caballé prové d’un concert amb la Chicago Symphony Orchestradel 28 d’abril de 1966, sota la direcció de Irwin Hoffman. El so és acceptable, amb una bona presència de la veu i una orquestra de molta qualitat. La direcció és plàcida i es deixa emportar per la personalitat vocal de la soprano, que està en un estat vocal sublim. Per acabar el meravellós “Im Abendrot”. El poema de von Eichendorff descriu a una parella passejant de la ma que es pregunten sobre la assossegada pau de la que estan gaudint dient “¿serà això la mort?”. En aquest moment Strauss fa sonar en la trompa el tema més noble del seu anterior poema simfònic “Mort i transfiguració”. Extasiant! https://rodiazsa.wordpress.com/wp-content/uploads/2012/03/01_4-strauss-4lastsongs-caballe-hoffman-cso-apr28-1966-4.mp3 <...
Transcribe →La Cossotto fent de soprano
Jun 7, 2012Tap to summarizeQuina decepció de disc. La Cossotto és una de les millors mezzos del segle passat, sense cap mena de dubte. La seva veu càlida, homogènia com poques, amb una notable extensió i el seu cant sempre intens l’han fet una de les més grans verdianes (referencials les seves Azucena, Amneris i Eboli) centrant el pes de la seva carrera en aquest repertori. En aquest recital del 1980, amb la veu en òptimes condicions, es va atrevir a cantar pàgines de soprano, amb uns resultats que no estan a l’alçada del que estem acostumats en ella. I el problema no són les notes, ja que arriba a totes, ni l’enfocament amb que canta les pàgines, sinó en el color de la veu i en la comoditat en el cant. I és que la Cossotto és una mezzo i punt. Li passa com al Domingo quan fa de baríton, que sona a tenor forçant els greu, però en aquest cas forçant l’agut. No és el mateix cantar de mezzo amb la línia de cant recoltzada en el centre del registre natural i atacar un agut de soprano, que cantar de soprano amb la línia de cant centrada en la zona mitja-alta i atacar l’agut. Tot és molt forçat. Sí, fa les notes, però només cal comparar els brillantíssims aguts que fa al “O don fatale”, pàgina associada a una mezzo aguda o soprano falcon, amb els tivants aguts de la resta de pàgines, netament pensades per a una soprano. Per aquesta raó la línia de cant es ressent bastant, sobretot en la pàgina de Il corsaro (el pitjor del disc) i es manté igual en les pàgines del Ballo i de l’Ernani. A veure, que no està malament, però està lluny de l’excel·lència de quant canta les pàgines de mezzo. En la pàgina del Nabucco està més còmoda, ja que la pàgina demanda molt en la zona greu i té moltes oscil·lacions en el registre, però en la cabaletta trobem els mateixos petits desajustos. https://rodiazsa.wordpress.com/wp-content/uploads/2012/06/01-nabucco-ben-io-tinvenni.mp3 Evidentment, en el la pàgina del Don Carlo està imperial. https://rodiazsa.wordpress.com/wp-content/uploads/2012/06/03-don-carlo-o-don-fatale.mp3 L’acompanyament està dirigit pel gran Nello Santi, director expert en el repertori italià i gran entenedor de l’obra verdiana (encara recordo el seu magnífic Nabucco en versió concert al Liceu, potser el millor Verdi vist al Liceu en molts anys juntament amb el galàctic Macbeth de la visita de la Scala al teatre dirigit per Muti. Quins records!) Fiorenza Cossotto-Arie di Verdi–CD 1. Nabucco – Ben io t’invenni 2. Il Corsaro – Egli non riede ancora 3. Don Carlo – O don fatale 4. Ernani – Surta è la notte 5. Un Ballo in Maschera – Ecco l’orrido campo 6. Un Ballo in Maschera – Morrò ma prima in grazia Fiorenza Cossotto – mezzosoprano Royal Philharmonic Orchestra Nello Santi – conducción 1980
Transcribe →La quinta de Mahler
Jun 6, 2012Tap to summarizeMi idea inicial era la de comentar solo las sinfonías de Mahler que en origen tuvieron un programa (de la primera a la cuarta) pero llegados a este punto me ha parecido conveniente acabar de desgranar el ciclo completo, con lo que continuaremos haciendo unas pequeñas reseñas a cada una de las sinfonías restantes. En febrero de 1901 Mahler sufrió una grave hemorragia hemorroidal que lo tuvo muy enfermo. Tras superarlo decidió dar un nuevo impulso a su vida que lo llevó a embarcarse en un nuevo estilo que coincide con el inicio de la composición de su quinta sinfonía en verano de 1902. Este nuevo estilo es el que reinará en sus tres obras sinfónicas siguientes, totalmente orquestales-en contraposición a las tres anteriores-y que se basa en una gran complejidad contrapuntística y en una gran variedad en las dinámicas y las atmósferas en cada movimiento, que acabaran de configurar la proverbial diversidad expresiva mahleriana. La quinta sinfonía consta de cinco movimientos divididos en tres partes en donde las dos parejas de movimientos temáticamente relacionados enmarcan el masivo scherzo central. 1. Traeurmarsch. In gemessenem Schritt. Streng. Wie ein Kondukt. 2. Stürmisch bewegt. Mit gösster Vehemenz 3. Scherzo. Kräftig, Nicht zu schnell. 4. Adagietto. Sehr langsam- Attaca. 5. Rondo-Finale. Allegro-Allegro giocoso. Frisch. El movimiento inicial es una sentida marcha fúnebre donde la orquestación evoca la típica banda que acompañaba los cortejos fúnebres, mientras que en el segundo movimiento se da rienda suelta al dolor con una alternancia entre lo dulce (idílico) y lo tremendista (agónico) servida por una riqueza extraordinaria de matices que finaliza de manera casi triunfal (la resurrección?) presagiando el final de la obra. El Scherzo central tiene una energía sorprendente que se basa en la mezcla de los ritmos vieneses de las calles (bailables) y la intimidad y recogimiento de los lieder. El tercer bloque se inicia con el famosísimo Adagietto, inmortalizado por la película Muerteen Venecia de Visconti. Ahora se sabe que el Adagietto fue un ofrecimiento a su amada Alma (a la que conoció en noviembre de 1901). Esta romanza íntima compuesta sólo para la cuerda y el arpa es un remanso de lirismo entre lo masivo y excesivo. El quinto movimiento es una vuelta a la grandilocuencia y el exceso contrapuntístico que culmina con un estallido de triunfo, sugerido ya al final del segundo movimiento. A pesar de ser una obra totalmente orquestal, en la sinfonía Mahler no abandona su constante síntesis entre canción y sinfonía: recogió al inicio del finale su canción “Lob des hohen Verstandes” (Alabanza a la sabiduría) del Wunderhorn, mientras que el famoso adagietto es una revisión de su canción “Ich bin der Welt ablanden gekommen” con texto de Friedrich Rückert. La obra en resumen, es una de las grandes joyas orquestales que toda orquesta de cierto nivel aspira a dominar. Las interpretaciones suelen tender a resaltar más los aspectos rítmicos y de fuerza, excepto en el Adagietto, donde se tiende a un tempo bastante más lento de lo que Mahler preveía. Os dejo dos movimientos en vídeos del youtube. En primer lugar, el Adagietto en la gran versión dela Lucerne Festival Orchestra dirigida por Claudio Abbado (2004). El director italiano es uno de los máximos intérpretes de la obra, con un estilo basado en una claridad expositiva y precisión rítmica única, y consiguiendo una variedad expresiva ideal para la obra. En segundo lugar el tumultuoso último movimiento en una notabilísima versión que tuve la suerte de ver en directo en el Auditori de Barcelona. Fue en 2006 con el gran maestro Eiji Oue y con una hipermotivada Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Ningú com Oue ha sigut capaç de galvanitzar la nostra Orquestra, que en aquesta versió (que es troba tota sencera al youtube) sona al nivell de les grans (quins metalls!). Hay un buen número de grandes versiones de la quinta sinfonía, pero personalmente destaco tres entre ellas: la de Tennstedt con la London Philharmonic (finales de los 80), Abbado con los filarmónicos berlineses (inicio de los 90) y, sobretodo, la dirigida por Sir John Barbirolli con la New Philharmonia en 1969. Es esta última la versión que os dejo en descarga. En ella destaca la tendencia a ensanchar los tempos en los tres primeros movimientos para lograr una gran nitidez en las sonoridades sin dejar de sonar empastado, consiguiendo que los momentos más “stürmisch” sean tormentosos y no explosivos. En el Adagietto toma un tempo más ligero de lo habitual, de manera que cuando llega el Rondo-finale en ataca todo fluye con naturalidad. Mahler-Sinfonía nº 5-(CD) <p style="...
Transcribe →La Callas canta Verdi (y III)
Jun 4, 2012Tap to summarizeRetomo el blog después de varios meses para terminar con los recitales discográficos de la Divina. El apunte será breve. El recital recoge a una Callas muy mermada en un repertorio que mezcla páginas de papeles donde la soprano ha dejado huella (Trovatore, Vespri, Ballo y Aida), en donde se evidencia el deteriorado estado vocal de la soprano comparado con sus gloriosas redenciones de los años 50; con páginas menos usuales, aunque no carentes de interés (Lombardi, Attila y Corsaro). La soprano estaba en un momento vocal ya crepuscular, y a pesar de esto consigue momentos de notable calidad en el canto, sobretodo en las páginas menos comprometidas en la zona medio-aguda del registro y en aquellas donde puede imponerse con una dicción y un fraseo todavía soberano. Así se hace dura la audición, por ejemplo, de la página de I Lombardi o de “Vo la talor del carcere” de Il corsaro, con unos agudos muy apurados que acaban distorsionando el canto. https://rodiazsa.wordpress.com/wp-content/uploads/2012/05/track-04.mp3 Por el contrario, merecen atención todavía el fraseo y legato en páginas como el “Tacea la notte placida” a pesar de unos agudos completamente descolocados y una cabaletta calamitosa, o “Arrigo! Ah parli a un core” de I Vespri con los mismos inconvenientes y ventajas. https://rodiazsa.wordpress.com/wp-content/uploads/2012/05/track-06.mp3 De las páginas de Ballo y el “Ritorna vincitor” solo decir que quien tuvo retuvo, y su audición nos desvela que a pesar de las limitaciones vocales evidentes, incluso estentóreas, un la artista puede llevarse el agua a su molino con innegables resultados. Semejante disyuntiva entre calidad vocal, canto (donde incluyo la técnica) y personalidad artística establece el sempiterno debate de cuál o cuáles de los tres ingredientes son indispensables para configurar un auténtico divo. En mi opinión el canto es absolutamente imprescindible, sobretodo si se desea tener un cantante durable y no una estrella fugaz. A disfrutarlo. Maria Callas-Verdi Arias III (CD) I Lombardi 1. O Madre, dal cielo soccorri (Acte II) Attila 2. Liberamente or piangi…Oh! nel fuggente nuvolo (Acte I) Il corsaro 3. Egli non riede ancor…Non so le tetre immagini (Acte I)* 4. Né sulla terra…Vola talor dal carcere (Acte II)* Il trovatore 5. Tacea la notte placida…Di tale amor (Acte I) I vespri siciliani 6. Arrigo! ah, parli a un core (Acte IV) Un ballo in maschera 7. Ecco l’orrido campo (Acte II) 8. Morrò, ma prima in grazia (Acte III) Aida 9. Ritorna vincitor! (Acte I) Orchestre de la Société des Concerts du Conservatoire Orchestre du Théâtre Narional de l’Opéra de Paris (*) Nicola Recigno 1964-1965, 1969 (*)
Transcribe →La Callas canta Verdi (II)
Feb 23, 2012Tap to summarizeSegona entrega dels recitals verdians de la Divina. En aquesta ocasió el programa és el següent: Otello 1. Mi parea…Mia madre aveva una povera ancella (Acte IV) 2. Piangea cantando (Acte IV) 3. Ave Maria piena di grazie (Acte IV) Aroldo 4. Ciel, ch’io respir!…Salvami, salvami tu, gran Dio! (Acte I) 5. O Cielo!…ove son io (Acte II) Don Carlo 6. Non pianger, mia compagna (Acte II) 7. O don fatale (Acte III) El recital es va gravar en vàries sessions al 1963 i 1964, amb una Callas que ja pràcticament s’havia retirat dels escenaris (encara faria unes poques funcions de la Tosca), i que vocalment estava molt mermada, sobretot de la zona mitja cap amunt, on es difícil sentir-la perfectament afinada (sempre estan presents els sons calats) i el so està tibat i amb un vibrato molt marcat. Les pàgines escollides furguen en un repertori allunyant del freqüentat per la cantat durant la seva carrera, incloent tota l’escena de Desdemona del quart acte de l’Otello, dues pàgines de la Mina de l’Aroldo, inclosa la gran escena del segon acte, i dues pàgines del Don Carlo, la en aquella època moltes vegades retallada en les funcions “Non pianger, mia compagna” de l’Elisabetta, i la mítica pàgina de la mezzo “O don fatale”. Qui assimili l’escena de l’Otello a Desdemones de cant angelical i sons eteris a lo Te Kanawa , Tebaldi o Caballé no sortirà convençut de l’experiència Callas. La Callas, ni en el seu moment d’esplendor, mai va posseir una veu de timbre intrínsecament bell o angelical, era la seva manera de cantar el que feia que els sons de la greco-americana sonessin sublims. Aquí trobem a la soprano interpretant una Desdemona molt humana. El fraseig és de manual i el cant ple d’inflexions que, a vegades, no acaben d’anar acompanyats d’una perfecta execució vocal, però la interpretació en conjunt és molt intensa i colpidora, acabant amb un Ave Maria molt sentit. https://rodiazsa.wordpress.com/wp-content/uploads/2012/02/track-03.mp3 L’Aroldo (1857) és una revisió/refregit d’una obra anterior del geni de Busetto, el Stiffelio (1850). Cap de les dues ha tingut una vida intensa en els teatres (si bé el Stiffelio ha estat objecte d’atenció de tenors com el Mario del Monaco, Domingo o Carreras). La segona de les pàgines incloses al recital “O Cielo!….ove son io…. Ah dagli scanni eterei….. Ah dal sen di quella tomba”, és la gran escena de Mina del segon acte. Aquesta pàgina sempre ha estat de la meva predilecció d’ençà que li vaig sentir a la Caballé (en una interpretació superba) estreta del famós recital al castell de Tholonet . La Callas està impecable d’intenció, fraseig i dicció al recitatiu (tot i que no fa, com és habitual, l’estratosfèric agut al “socorrimi”). A l’ària trobem un altre bon exemple de com s’ha de dir un text quan es canta, però a la cabaletta hi ha una certa sensació de naufragi, i és que la seva veu i facultats ja no estaven per a “estos trotes”. https://rodiazsa.wordpress.com/wp-content/uploads/2012/02/track-05.mp3 Per últim, els dos fragments del Don Carlo. La menyspreada pàgina d’Elisabetta del segon acte del Don Carlo “Non pianger mia companya”, on aquí si que una veu de timbre net i cristal·lí hi treu un petroli que la molt malenconiosa i meritòria interpretació de la Callas no pot extreure. I per acabar, un plat fort, l’espectacular “O don fatale”, de l’Eboli. Aquesta pàgina li va al temperament de la soprano com anell al dit, i en fa una lectura més que notable, sempre que no filem prim en l’afinació i qualitat de l’emissió dels aguts (atacats amb més solvència que en les altres pàgines). És interessant comprovar com la veu de la Callas s’amotllava en aquells moments perfectament a la tessitura de la soprano falcon necessària per aquest paper, amb un greu sòlid i centre carnós. https://rodiazsa.wordpress.com/wp-content/uploads/2012/02/track-07.mp3 En resum, ens trobem a una Callas ja bastant mermada de facultats però amb un domini absolut de l’estil, el fraseig, la dicció i, sobretot, de l’expressió. Ningú pot quedar indiferent davant d’una demostració de magisteri interpretatiu com el que aquí es pot trobar, i és que no ens em d’oblidar que l’òpera també és ànima. Maria Callas-Verdi Arias II-(CD) Otello 1. Miparea…Mia madre aveva una povera ancella (Acte IV) 2. Piangea cantando (Acte IV) 3. Ave Maria piena di grazie (Acte IV) Aroldo 4. Ciel, ch’io respir!…Salvami, salvami tu, gran Dio! (Acte I) 5. O Cielo! Dove son io (Acte II) Don Carlo 6. Non pianger, mia compagna (Acte II) 7. O don fatale (Acte III) Orchestre de la Société des Concert du Conservatoire-Nicola Rescigno (1963-1964)
Transcribe →
Page 1 of 1