El Radamés és un paper per a un tenor lírico-spinto que des del primer moment amb el “Celeste Aida”, la seva famosa ària de sortida, és molt exigent i esgotador (amb una quantitat indecent d’ascensions al si bemoll i si natural) des de l’inici fins al magnífic duo final “O terra addio”.

El Franco Corelli ha estat un dels grans intèrprets d’aquest paper tant emblemàtic per a tenor. El superdotat cantant italià, amb una veu d’extensió, fiato i flexibilitat privilegiades presentava uns mitjans perfectes per a oferir un guerrer egipci excepcional, però cantar Verdi no és fàcil.

En la seva biografia autoritzada, escrita per la Maria Boagno, s’explica que aquest paper va ser el primer de Verdi que al tenor d’Ancona van oferir-li per representar. El tenor, que va debutar professionalment al 1951, va arribar a la lírica recoltzat per la qualitat de la seva veu privilegiada de tenore di forza, però mancat de la tècnica necessària per cantar. Els primers papers assumits amb èxit van ser de pàgines veristes o molt dramàtiques (per ex. Don Jose) on una veu important usada amb vehemència pot tapar les carències en el cant, ara, quan va cantar el primer Radames a Ravenna al 1953 es va quedar sense veu.

El tenor es va adonar llavors, que per fer un personatge de Verdi, a part de veu, s’ha de saber cantar. Va preparar el paper i al 1955 va tornar a cantar-ho a Verona i des de llavors es va convertir en un dels seus rols emblemàtics amb 97 funcions en total fins al 1973.

El Radamés de Corelli té totes les virtuts i els defectes del seu cant. Fins a l’inici dels anys 60 Corelli es caracteritza pel cant vehement, on imposa la seva poderosa i varonil veu, els seu fiato infinit, la facilitat per l’agut i el magnetisme com artista. Per contra, el seu cant és de vegades aleatori, amb manierismes (principalment l’abús del portamento), una dicció de vegades borrosa i una emissió de vegades caprina.

Però durant els primers anys 60, i gràcies a l’assessorament del Giacomo Lauri-Volpi, Corelli aprèn a modular la veu, a filar-la, a fer uns reguladors increïbles per a una veu del seu gruix i volum, i, a més, perd aquell quick-vibrato dels primers anys. És llavors quan el cantant passa de ser una figura a ser una superstar de la lírica. Toti això, els manierismes no van desaparèixer (potser encara es van reforçar, davant de les noves habilitats de control dels reguladors).

Al 1966 Corelli va fer 6 funcions del Radames al Met, amb les Aides de la Tucci, l’Arroyo i la Price. Hi ha gravacions in house de les funcions amb les sopranos afroamericanes i comercialment es troba una retransmissió radiofònica d’una funció amb la Gabriela Tucci. En les tres el tenor està impressionant, però potser la més completa sigui la que fa amb la gran Martina Arroyo (la meva Aida de referència), que és la funció de la que us posaré els fragments i de la que us deixaré el links per a que la descarregueu.

Quan un sent el “Celeste Aida” de Corelli no pot entendre que tots els tenors tinguin pànic a la pàgina. I és que en fred és un ós molt dur de rossegar, però Corelli fa el que vol, modulant, retardant, atacant els aguts a plena potència i amb un diminuendo en l’agut final (com Verdi va escriure) que et fa pujar un calfred per l’esquena. Sentiu-la.

En tota la resta de l’obra el rendiment és igual de satisfactori, destacant els grans efectes de fiato en frases con “Sacerdote, io resto a te”, del final del tercer acte. O un desplegament portentós de medis en els dos duos (amb Aida i Amneris al tercer i quart acte) i d’aguts a tot arreu.

L’última escena de l’òpera, amb els dos protagonistes sepultats vius sota l’altar és una altra meravella. L’Arroyo i Corelli estan pletòrics i ens regalen un duo ple de detalls vocals (atenció al regulador del tenor en “volano al raggio” sobre el si bemoll agut, extasiant) i amb un cant que sembla que aturi el temps. Aquí us deixo el duo.

La funció es completa amb l’efectiva Amneris de la Irene Dalis, el luxós Amonasro d’un jove Sherrill Milnes i el sòlid Ramfis de John Macurdy. La direcció corre a càrrec de Zubin Mehta, que dona llibertat al divo per a abusar de les dinàmiques, però que fa una lectura enèrgica de la partitura. El so de la presa in house no és dolent en les àries i duos, una mica llunyà (s’arregla pujant el volum), però es satura bastant en els concertants (abundants en els dos primers actes).

Giuseppe Verdi-Aida (CD01, CD02)

Martina Arroyo (Aida)

Franco Corelli (Radames)

Irene Dalis (Amneris)

Sherrill Milnes (Amonasro)

John Macurdy (Ramfis)

Raymond Michalsky (Il Re)

Robert Nagy (Un messaggero)

Mary Ellen Pracht (Una sacerdotessa)

Metopolitan Opera Orchestra and Chorus

Zubin Mehta

22-1-1966